Com s'ha fet?

1. El model arquitectònic

La reconstrucció arquitectònica del temple es basa en la investigació detallada que va fer l'arquitecte neoclàssic n'Antoni Celles (1775-1835 ) titulada: Memoria del templo de Hércules, i firmada l'any 1835. L'estudi defensava la idea, avui en dia descartada, que el temple era molt més antic i estava dedicat a Hèrcules, però alhora és molt rigorós i es basa en les excavacions realitzades pel mateix Celles i una investigació comparada a partir de les normes de Vitruvi i dels amplis coneixements sobre arquitectura clàssica que el mateix Celles dominava. (1)

Les mides del temple i de tots els elements són fidels als dibuixos que va fer Celles i que va completar l'arquitecte Puig i Cadalfach en les seves investigacions dels anys 30 del segle XX. (2)

Notes:

(1) La memòria i els dibuixos estan continguts en el llibre: BASSEGODA NONELL, Joan. El templo romano de Barcelona. Real Academia de Bellas Artes de san Jorge. Barcelona, 1974

(2) PUIG I CADAFALCH, Josep. Arquitectura romana a Catalunya. 1934. El temple romà de Barcino, descoberta d'elements de la cornisa. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans (1927-1936) Vol. VIII. Barcelona. 1936

2. Pintar el temple

Estem acostumats a veure l'arquitectura clàssica exempta de colors. Només les pintures de Pompeia ens distreuen d'aquesta monotonia de la pedra. Ara bé, ja sabem que els grecs eren molt aficionats a la pintura, i que aquesta afició la van passar als romans. La important influència de la pintura hel·lenística la podem seguir, per exemple, en un escrit d'E.H. Gombrich fet fa més de trenta anys, "El llegat d'Apel·les". (1).
Respecte a l'arquitectura, fa temps que s'havia anat combatent el costum de veure l'arquitectura clàssica tota despullada de colors. Va ser Jacques-Ignace Hittorf (1792-1867, al 1851, qui per primera vegada va canviar aquest esquema. Arquitecte d'un cert prestigi -a partir de 1830 rep encàrrecs governamentals com arquitecte de París-, al 1823 treballa sobre l'arquitectura clàssica a Sicília. Com a resultat d'aquesta tasca i dels seus estudis posteriors, publica al 1851, L'Architecture Polycrôme chez les grecs, llibre que va causar un gran impacte als medis acadèmics. Hittorf va inaugurar així una línia de treball que continuarà a finals del segle XIX i principis del XX, amb autors tan coneguts com Viollet-le-Duc, i que defensa que la pintura de l'arquitectura grega seguia les directrius de la colorista pintura de l'antiga Creta, i aquesta, de l'egípcia (2).
A la segona meitat del segle XX, nombrosos especialistes han treballat sobre els pigments utilitzats pels arquitectes i pintors grecs i romans, i els resultats han estat incorporats com a matèria d'estudi a les universitats (3) i debatuts en congressos internacionals (4). Durant aquesta trajectòria s'han recuperat els escrits dels clàssics que, com Vitruvi i Plini, havien donat informació sobre els colors utilitzats a la seva època. (5)
Malgrat aquesta ja extensa trajectòria de treball, els dibuixants i arquitectes es mostren parcs en la utilització del colors a les seves reconstruccions. Sens dubte, aquesta prudència és fruit dels problemes que es presenten a l'hora de concretar l'estètica decorativa grecollatina, de la qual, als temples, només en queden vestigis. No obstant, considerem que ja existeixen estudis suficients com per intentar noves formes de presentar l'arquitectura clàssica. Les propostes que aquí es fan es basen en tota aquesta llarga trajectòria d'observació de restes antigues, en la consulta a dibuixants que s'aventuren a revestir de color als edificis clàssics, i en els resultats dels treballs d'investigadors que tracten de relacionar les fonts clàssiques amb els procediments d'investigació química aplicats sobre les restes arqueològiques (6).
Finalment, considerem que és forta la temptació de fer servir la pintura de Pompeia per als interiors del temple. No obstant, cal considerar que aquesta és, sens dubte, fruit d'una evolució contínua, i que les dècades que van des dels temps d'August als frescos de Pompeia, podien haver contemplat evolucions pictòriques i, per tant, estaríem en una utilització massa anacrònica d'aquestes pintures. És per això que ens hem guiat pel fresc del santuari de Brescia, a Itàlia, un fresc datat a l'època d'August i que sembla conservat en molt bon estat (7).

Notes:

(1) GOMBRICH. E. H. El legado de Apeles. Alianza Universidad, núm. 23. Madrid, 1982. 1ª Ed. a Phaidon Press (1976)

(2) WARD, James. Colour decoration of architecture. Chapman and Hall. Londres. 1913.

(3) Per exemple: PEDROLA, Antoni. Materials, procediments i tècniques pictòriques. Barcanova, UB. Barcelona. 1990

(4) International Workshop. Roman wall painting. Material, Techinique, Analysis and Conservation. Institute of Mineralogy and Petreography. Friburg. 1996. Pág. 11 a 34.

(5) VITRUVI. D'arquitectura. Agrupació de fabricants de ciment de Catalunya. Barcelona. 1989.

(6) Especialment, destaquem a Handollah Behrat: "Quell est la gamme exacte des pigments romains? Confrontation des résultats d'analyse avec les textes de Vitruvio et de Pline", i a Klaus Häfner, "Experiments on the reconstruction of the roman wall painting technique" en International Workshop Roman wall painting (op. cit.),

(7) BUGINI, Roberto; FOLLI, Luisa. Materials and making techiques of roman republican wall paintings (Capítolium, Brescia, Italy). International Workshop (op. cit.)

3. La iconografia del temple

Si la pintura ha estat tradicionalment un problema per als arquitectes i dibuixants que treballen en la representació d'imatges del llegat clàssic, els assumptes són menys complicats quant a la iconografia, ja que aquí sí que tenim testimonis arqueològics clars i nombroses referències mitològiques dels autors antics, fet que ha donat una variada i extensa bibliografia (1). Ara bé, així com els mites grecs i romans han estat objecte de nombrosos treballs contemporanis, són menys els estudis que es dediquen a donar una explicació de la utilització de la iconografia a través de la mentalitat i les idees imperants a Roma en els successius períodes de la seva època.
De totes maneres, sí que han existits estudis, alguns d'ells molt detallats respecte a una obra o un fris (2). Entre ells destaquem l'obra de Paul Zanker, perquè ens sembla una magnífica guia per relacionar els programes iconogràfics, les intencionalitats polítiques i l'ambient ideològic de l'època (3).
Encara que podem considerar que els patrons ideològics i polítics que servien per a Roma no eren els mateixos a les províncies, pensem que sí que es poden compartir nombroses relacions iconogràfiques i moltes intencionalitats. Només cal pensar en els programes de renovació que el tàndem August - Agripa van projectar per a les ciutat, infraestructures i comunicacions de la part occidental de l'imperi. Així com les clares relacions arquitectòniques de la època, comparant els temples del nord d'Itàlia i de la Narbonense amb els peninsulars de Barcelona, Èvora i Mérida (4). A més, i com Paul Zanker fa notar, la veritable ideologia augusta a vegades es feia notar més a províncies que a la pròpia Roma, on la pressió per difondre alguns costums i creences haguessin estat no gaire ben rebudes per les classes dirigents romanes. (5)

Notes:

(1) Una selecció de la bibliografia que hem utilitzat es pot veure a l'explicació de les imatges.

(2) Un exemple és la recerca sobre la iconografia del fris construït al Fòrum de Transitorium al segle I d.C., i que resulta ser una adaptació del mite d'Ariadna als valors i virtuts de la dona romana. Estudi de: D'AMBRA, Eve. Private Lives, Imperial Virtues. The frieze of the forum transitorium in Rome. Princenton University press. 1990

(3) ZANKER, Paul. Augusto y el poder de las imágenes. Alianza Editorial. núm. 113. Madrid, 2002. (1ª edició en alemany al 1992).

(4) GUTIÉRREZ BEHEMERID, Maria Ángeles. El templo romano de Barcino. Análisis de la decoración arquitectónica. Cuadernos de Arquitectura Romana, 1. Templos romanos de Hispania, Universidad de Murcia, Colegio Oficial de Arquitectos de Murcia, Murcia, 1992.

(5) Paul Zanker dóna diversos exemples sobre aquest tema, especialment referits al culte a l'emperador, molt més promocionat a províncies que a la pròpia Roma. Un exemple és la curiosa anècdota contada per Quintilià sobre el "miracle" de la palmera sortida a l'altar de Tarrgona, fet sobredimensionat per les autoritats locals i objecte d'una cruel ironia per part d'August. (P.Zanker, op. cit, pàg. 352).

4. L'entorn del temple: el fòrum i la ciutat

Les excavacions de la ciutat romana estan ubicades principalment al subsòl de la plaça del Rei i de la plaça de sant Miquel i no inclouen el fòrum, del qual no hi ha dades arqueològiques ni documentals que ens indiquin la seva forma i extensió; ni tampoc podem saber quins edificis hi havia al voltant.

Tanmateix, coneixem la ubicació del temple i el traçat dels dos carrers principals: el cardus i el decumanus, i partir d'aquestes dades es poden formular hipòtesis de reconstrucció.

La nostra hipòtesi dissenya un espai rectangular porticat i obert, sense murs de tancament, on els porxos es corresponen amb els edificis de les illes de cases annexes. Aquest espai conté en el cantó sud-est el traçat del cardus i és travessat pel mig pel decumanus.

Altres hipòtesis havien dissenyat un espai porticat tancat per un mur (1). Aquest espai també era travessat pel decumanus, però el cardus quedava fora i discorria paral·lel al mur. Respecte a aquesta hipòtesi pensem que l'espai que queda entre el temple i el mur que corre paral·lel al cardus seria escessivament estret i molt poc funcional. Seguint el criteri de la funcionalitat hem preferit pensar que els arquitectes romans aprofitarien més l'espai deixant-lo obert com una plaça. Un fòrum obert el trobem també a la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia, Mallorca).(2)

En relació al plànol de la ciutat romana, coneixem prou bé el traçat de les muralles i dels dos carrers principals. Dels carrers menors només en tenim evidència arqueològica d'algun. (3)

La nostra planimetria parteix dels següents criteris:

a) La idea, que tothom reconeix, d'un disseny regular hipodàmic, típic de les colònies i ciutats romanes en general.

b) Mantenir el traçat d'un carrer quan hi ha evidències arqueològiques.

c) Quan no hi ha evidències arqueològiques prendre com a criteri el traçat dels carrers que ens ha arribat des de l'edat mitjana.

El resultat d'aplicar aquests criteris és un plànol, el qual en comparació amb altres dibuixos (4) conté més carrers i unes illes de dimensions més petites.

Notes:

1) De Barcino a Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Video. U195006

(2) El fòrum de Pollentia. Memòria de les campanyes d'excavacions realitzades entre els anys 1996 i 1999. Margarita Orfila (ed.) Ajuntament d'Alcúdia. 2000.

(3) BELTRÁN DE HEREDIA, Julia. (dir) De Barcino a Barcinona (segles I al VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Museu d'Història de la ciutat. Barcelona. 2001

4) Veieu el plànol de l'Oriol Granados a: La ciudad hispanorromana (llibre de l'exposició). Centro nacional de exposiciones y promoción artística. Àmbit Servicios Editorials S.A. Barcelona. 1993. Pàg. 76

5. Bibliografia

ANDERSON, James C. jr. : Roman Architecture and Society. The Johns Hopkins University Press, Baltimore and Londres, 1997.

ARNAU, Concepció: D'Ikaros a ícar. Percepció i comprensió de l'ús d'elements d'origen mític, 1993, (no publicat).

AZARA,Pedro; MAR, Ricardo; RIU, Eduard; SUBÍAS, Eva (eds.): La fundación de la ciudad. Mitos y ritos en el muindo antiguo. Edicions UPC, Barcelona, 2000.

BASSEGODA NONELL, Joan. El templo romano de Barcelona. Real Academia de Bellas Artes de san Jorge. Barcelona, 1974

BEHRAT, Handollah. Quelle est la gamme exacte des pigments romains? Confrontation des résultats d'analyse avec les textes de Vitruvio et de Pline. International Workshop Roman wall painting (op.cit)

BELTRÁN DE HEREDIA, Julia. (dir) De Barcino a Barcinona (segles I al VII). Les restes arqueològiques de la plaça del Rei de Barcelona. Museu d'Història de la ciutat. Barcelona. 2001

BONNEFOY, Ives (Dir.) Diccionario de las Mitologias y de las religiones de las socideades tradicionales y del mundo antiguo. Ed. Destino, col. Ensayo Vol. 3 núm. 36, Barcelona 1997, (Flammarion, París, 1981).

BUGINI, Roberto; FOLLI, Luisa. Materials and making techiques of roman republican wall paintings (Capítolium, Brescia, Italy). International Workshop (op. cit.)

CARPENTER, Thomas H.: Art and myth in ancient Greece. Thames and Hudson, Londres. 1991.

CIRLOT, Juan-Eduardo: Diccionario de Símbolos. Ed. Labor, Barcelona 1991.

CRESPI I MAS, Eric: Animales fantásticos. Ed. Alonga, 1998.

De Barcino a Barcelona. Ajuntament de Barcelona. Video. U195006

D'AMBRA, Eve. Private Lives, Imperial Virtues. The frieze of the forum transitorium in Rome. Princenton University press. 1990

DOWDEN, Ken: The uses of Greek mithology. Pub. Routledge, Chapman and Hall Inc, New York, 1992.

El fòrum de Pollentia. Memòria de les campanyes d'excavacions realitzades entre els anys 1996 i 1999. Margarita Orfila (ed.) Ajuntament d'Alcúdia. 2000.

ESPLUGA, Xavier; MIRÓ, Mónica: Vida religiosa en la Antigua Roma, Universitat Oberta de Catalunya, 2003.

FREEMAN, Charles: The Greek Achievement. The foundation of the Western World. Penguin Books, Londres, 2000.

GARCÍA GUAL, Carlos: Diccionario de mitos. Ed. Siglo XXI, Madrid, 2003.

GENEST, Emili: Figures i llegendes mitològiques. Editorial Joventut, Barcelona, 1988 (1ª edició, 1932).

GOMBRICH. E. H. El legado de Apeles. Alianza Universidad, núm. 23. Madrid, 1982. 1ª Ed. a Phaidon Press (1976)

GÓMEZ ESPELOSÍN, F. Javier: El descubrimiento del mundo. Geografía y viajeros en la antigua Grecia. Ed. Akal, Madrid, 2000.

GRANADOS, J. Oriol; RIERA, Sebastià; MIRÓ, Carme; PUIG, Ferran: Guia de la Barcelona romana i alt-medieval. Ajuntament de Barcelona, Institut Municipal d'Història, Barcelona, 1995.

GUTIÉRREZ BEHEMERID, Maria Ángeles. El templo romano de Barcino. Análisis de la decoración arquitectónica. Cuadernos de Arquitectura Romana, 1. Templos romanos de Hispania, Universidad de Murcia, Colegio Oficial de Arquitectos de Murcia, Murcia, 1992.

HÄFNER, Klaus. Experiments on the reconstruction of the roman wall painting technique. International Workshop Roman wall painting (op. cit.)

Hispania Antigua según Pomponio Mela, Plinio el Viejo y Claudio Ptolomeo. Edició, índexs i traducció per Virgilio Bejarano. Pròleg de Joan Maluquer de Motes i Nicolau, a"Fontes Hispaniae Antiquae", Fascicle VII, Instituto de Arqueología y Prehistoria, Barcelona, 1987.

HOMER: L'Odissea. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1993.

International Workshop. Roman wall painting. Material, Techinique, Analysis and Conservation. Institute of Mineralogy and Petreography. Friburg. 1996. Pág. 11 a 34.

La ciudad hispanorromana (llibre de l'exposició). Centro nacional de exposiciones y promoción artística. Àmbit Servicios Editorials S.A. Barcelona. 1993. Pàg. 76

MORKOT, Rober: Atlas de la Grèce antique. Èditions Autrement - collection Atlas/Mémoires, Paris, 1999.

PEDROLA, Antoni. Materials, procediments i tècniques pictòriques. Barcanova, UB. Barcelona. 1990.

PINSENT, John: Mitologia grega. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1982.

PANOFSKY, Erwin: Estudios sobre iconología. Alianza Editorial, col. Alianza Universidad núm. 12, Madrid, 1982.

PUIG I CADAFALCH, Josep. Arquitectura romana a Catalunya. 1934. El temple romà de Barcino, descoberta d'elements de la cornisa. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans (1927-1936) Vol. VIII. Barcelona. 1936

QUESADA, Santiago: La idea de ciudad en la cultura hispana de la Edad Moderna. Col.leció "GEO-CRÍTICA. Textos de Apoyo". Universitat de Barcelona, 1992.

STIERLIN, Henri: The Roman Empire. From the Etruscans to the dicline or the Roman Empire. Ed. Taschen, Köln, 2002.

TICÓ ANGERRI, Teresa. Passeig matemàtic per Catalunya. Cap. 3. 1999-2000.

VITRUVI. D'arquitectura. Agrupació de fabricants de ciment de Catalunya. Barcelona. 1989.

WARD, James. Colour decoration of architecture. Chapman and Hall. Londres. 1913.

ZANKER, Paul. Augusto y el poder de las imágenes. Alianza Editorial. núm. 113. Madrid, 2002. (1ª edició en alemany al 1992).